Encara recorde amb un gran somriure aquell 17 de Septembre. Era un dia molt calorós, però sense cap gana em vaig alçar del llit i vaig anar a l'institut. Un nou any, un nou curs.. Vaig entrar ala meua aula que era 1 de Batx. B , però no hi havia cap novetat. Les amigues de sempre, els cuatre badocs que no hi fan res..i, de cop i sobte , em vaig adonar que al meu darrera hi havia una xica asseguda, estava sola. Era alta i tenia el cabell ros amb uns tirabuixons que no passaven desapercebuts, tenia la cara rodoneta i els ulls de color avellana, molt bonics. A mi em faltà l'aire per anar i presentar-me. Li vag preguntar el nom, i em va contestar , amb certa serietat que li deien Júlia.
Els dies passaven i cada dia em sorprenia amb una cosa nova de la seva vida. Em va contar que ella venia de Catalunya i pel treball de sa mare van tindre que venir-se cap a València. Septembre estava acabant, encara que la calor no abandonava la ciutat.
Entrarem en el mes d'Octubre i Júlia no va aparèixer per classe. era estrany, ja que ella tenia unes notes excel·lents i mai no solia fallar. Vaig decidir anar a sa casa i veure que li passava. Vaig tocar al timbre, un timbre molt original. Va obrir la porta, estava pàl·lida, els ulls els tenia rogencs i la seua cara reflexava cert aire de tristor. Em va fer passar dins, ja que aquell dia queia una aigua que pareixia que anàvem a acabar anant en vaixell pel carrer. Vaig entrar en sa casa, era bonica i gran, amb molts cuadres penjats a les parets, molt ordenada i ben perfumada. Un perfum característic d'olor a roses que la feia amable. Ràpidamen em va fer pujar a la seua habitació. A l'entrar em vaig quedar entusiasmada ,pot ser per la grandaria de l'habitació,amb les parets dibuixades per ella. Uns dibuixos propis d'una artista. Ens vam seure al llit i li vaig preguntar què li passava. Em va respondre que tenia un xicotet costipat, que els darrers dies de calor havia anat massa despullada i s'havia refredat. Jo, encara que no li ho vaig dir, no em vaig quedar tranquil·la, estava segura de que m'estava mentint. Però bé, li vaig desitjar que es recuperara prompte, puix a classe l'enyoràvem molt i m'en vaig anar de sa casa. Baixant vaig tornar a sentir ixa forta olor a roses. No sé què tienia,però estava clar que feia que em relaxara i sentira una gran tranquil·litat. Doncs bé, ara sí, el fred de novembre començava a sentir-se a la ciutat. L'olor a llenya pels matins es feia quotidiana. Anàvem a les huit a l'institut i encara estava fosc. Passats els minuts, poc a poc, s'anava aclarint el dia i...
Júlia va entrar per la porta de classe. tots ens vam alegrar. La vam abraçar, marejar i acoblar. Clar, feia quasi un mes que no la havíem vist. Ella no es va queixar, ens va agrair totes les mostres d'afecte amb un simple somriure.
[continuarà...]
juan ramon ya he publicado una parte de la historia!! queda mucha más trama,pero continuaré en otro momentoo!!
ResponderEliminarno me aclaro con el blog mucho!!
Doncs ja hi ha qui espera que continues. ¿T'ho has inventat tú? M'agrada molt com està escrit, de veritat. Jo no soc de veure el internado ni el barco, pero coses d'estes -que frikie- em poden. Ja xarrem tu i jo. I escriu més; no tardes!
ResponderEliminarsiiii !!! es una histooria meua :)
ResponderEliminario tmpoc veia el internadoo...no te res a veuure!!!jajajajaja
gràcies alejandroo ^^
siii a la niit puuujaré un troset més :)
Quin debut, Neus!! I això que no t'entens del tot amb el bloc... A mí també m'agrada molt cóm escrius. I el fet que escrigues. Crec que ens has deixat a tots amb molta expectació per conéixer la història de Julia. Pareix molt misteriosa...
ResponderEliminarNeuuss! m'encanta..
ResponderEliminarm'encantes floreta! jajaja
vinga escriu pronte que mola ^^