La vida que vas somiar full 3.

Recorde el meu aniversari com si fos ahir. Ens fèiem majors, en veritat ja ho èrem, cada vegada més. Era 10 d'Abril, el fred ja havia començat a anarse'n a una altra part del món i ací, i més a este poble, les temperatures començàven a pujar fent més d'una vesprada agradable. Per fi havia arribat el dia tan esperat, el meu natalici..havia reunit a moltes persones, volia que els meus 17 anys foren para no oblidar-los mai. Júlia s'havia quedat a casa a dinar i per arreglar-se, ja que volia que li fera el monyo. Els rínxols tan bonics que tenia i empenyada en que li'l planxara. La vesprada va passar molt depressa, i a les nou, ja tenia tots els invitats baix de casa esperant-me per començar la festa. Vaig baixar i recorde que no pareixiem els mateixos, anavem tots arreglats, les xiques pintades, estàvem irreconeixibles. De ma casa ens vam anar a un bar que estava prop de la discoteca on volíem acabar la nit, ho tenia tot planejat ja que les xiques acababem dels tacons fins més amunt del pirri. El temps al sopar, volava. Júlia estava contenta,radiant i pletòrica. Els seus ulls tenien una brillantor i transparència especial. Tots,en general,estàvem contents. Del sopar ens vam apresurar per anar a la discoteca, ara començava la festa de debò. No vam parar de ballar fins les cinc de la matinada, però desgraciadament es va fer l'hora de tornar. I ho vam tindre que fer tots. a les nou de la matinada del dia següent entràvem casi tots en les seues respectives cases.

Després de la fantàstica festa del meu natalici, vam tornar a l'institut per acudir, ara sí, a les últimes classes de l'any que tant meravellosament havia començat. Era l'última semana de classe i anaven a donar les notes. Començàvem a acomiadar-nos uns dels altres. Perquè cadascú a l'estiu se'n anava a un lloc. Jo estava desitjant anar-me'n en els meus pares a Mallorca, però crec que m'anava a quedar amb les ganes.

Jo creia que tot anava bé,però no..justament l'últim dia de classe, el dia que deuriem de haver anat tots per acomiadar-nos del professorat tant meravellós que havíem tingut. A classe estàvem tots, o això pareixia,però no, no estàvem tots. Faltaba Júlia. On estava Júlia?Perquè faltava quasi tots els dies importants?

Sols eixir de classe me'n vaig anar a sa casa. No hi havia ningú. Vaig tocar més d'una volta a la campaneta,però no responia ningú. Amb la tristesa als ulls vaig tornar a casa. Li vaig tocar al mòbil mil voltes, i res. Vaig decidir deixar-la. Al cap d'uns tres dies aproximadament vaig tornar a sa casa. Aquesta volta sí que em van obrir. Em va obrir sa mare. Tenia la cara apagada, com si alguna cosa hagués passat. Els ulls,rogencs i plorosos. Em va fer passar, i el primer que vaig notar va ser la gran absència d'aquella essència tan especial de roses. Em vaig asseure a un silló del menjador, i començà a contar-me que Júlia estava ingressada al hospital. Tenia una greu malaltia. La meua cara va ser de sorpresa. Però el cor de me parava,em feia xicoteta. La mare de Júlia també es quedà sorpresa al veure que jo m'acabava d'assabentar del que verdaderament estava passant des de feia més d'un mes. Perquè no m'ho havia contat? no confiava en mi? Després d'acomiadar-me de la mare, me'n vaig tornar a casa, envoltada d'una tristor que em deia morta l''alegria que sempre tenia als ulls. Al entrar a casa em vaig esfonsar.. No sabia com enfocar açò, com una xiqueta tan magnífica de tan sols disset anys li pogués estar passant aquella cosa? Els companys de clase que ja estàven de vacances es van anar assabentant poc a poc del que estava succeint. Supose que es quedarien igual de sorpresos que jo. A més de ppreguntar-me mil vegades perque no m'ho havia contat. Plorant al meu llit, vaig decidir que així no aconseguia res i vaig anar a visitar-la a l'hospital. Quan vaig entrar allí, se'm va caure el món als peus. Era tant depriment..per totes parts hi havia malalts, cares de tristor, o familiars plorant. Jo em vaig dirigir a la recepció i li vaig preguntar a la dona que estava allí per l'habitació de Júlia. Per lo vist ja la coneixien, me la digué de seguida i jo vaig anar cap allà. En pujar al 3r pis,mirant cartellets i senyals vaig poder saber que li passava a la meua amiga. Vaig buscar l'habitació 122, com m'havia dit aquella dona de la recepció, vaig tocar la porta i vaig entrar. Allí estava Júlia,tombada en un llit i plena de fils i aparells enganxats per tot el seu cos. Les llàgrimes caigueren dels meus ulls i brollaren per la galta de la meua cara, sense poder-les dominar. Ella estava dormida,mentre jo observaba aquella habitació.Era una habitació gran,però molt freda. Feia olor a desinfectant, no hi havia cuadres ni res que li donara un poc d'alegria i fera l'estança un poc més agradable. L'única cosa que vaig poder fer va ser assecar-me les llàgrimes i seure'm en un gran silló que hi havia allí en un raconet, esperant a que despertara.

[Vuic recordar a tots els que llisquen aquesta història que està basada en un fet reial. No vuic nombrar ni nombraré l'enfermetat. Tan sols deixe les sigles. (F.Q)]