Poesia de la postguerra fins els anys 70

Com ja sabeu aquest tema de literatura es un dels que aquest trimestre ens entra en valencià així que no val mal una ajudeta. I, després de demanar consell a un gran profesor al que li agrada especialment aquest tema.

En primer lloc i com no volia fer un xicotet homenatge al nostre paisà, socarrat, del carrer blanc, que per defendre la nostra llengua que avuí en dia podem parlar gràcies a persones lluitadores com ell. Crec que no fa falta dir res més per saber qui és. Ací deixem la mítica cançò Al Vent:



cançò que, a mi al menys en posa els pels de gallina.

Com ja sabem aquests cantautors feren una producció musical i literària seguint el realisme social dels anys seixanta, però també posaren música a clàsics com Ausiàs March (Veles e Vents):




I també donaren a conèixer a eixos poetes del corrent del realisme social, Raimon posà veu a Salvador Espriu (He mirat aquesta terra):



Cançons plenes de sentiment que no tinc paraules per descriure
aquí un deixe algunes més:
Al meu país la plutja no sap caure
Diguem No
Jo vinc d'un silenci
D'un temps, d'un país

I com no, no podem tancar açò sense nombrar al gran Vicent Andrés Estellés on vos deixe un enllaç que us pot servir molt per a aquest autor i tots els que vorem.

un poema de V. Andrés Estellés

ASSUMIRÀS la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car dirà la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.






i per últim, per a que mostreu un poc el que veieu, un poema visual de Joan Brossa
AQUI